La llengua d'èsquil. Estudi sintàctic de perses, set contra tebes i suplicants

Resumen

La tesi doctoral “La llengua d’Èsquil. Estudi sintàctic de Perses, Set contra Tebes i Suplicants” pretén descriure els principals procediments sintàctics de les tres tragèdies i exposar els recursos fonamentals de la llengua poètica de l’autor. Al capítol I expliquem la limitació del nostre corpus a les tres primeres tragèdies de les set conservades d’Èsquil per ser les menys estudiades individualment i per llur varietat com a conjunt (a diferència de les tres integrants de la trilogia l’Orestíada); així com l’interès per a l’estudi estilístic de la sintaxi, que s’ocupa d’unitats lingüístiques més extenses que la fonètica o la morfologia i que sol rebre un tractament menys sistemàtic. Hi exposem ensems la nostra metodologia: l’anàlisi quantitativa i qualitativa de la distribució dels principals trets sintàctics del corpus atenent al tipus de metre (líric, anapèstic o recitat), persona loquens i modus loquendi. Al capítol II oferim l’estat de la qüestió, tant pel que fa al context històric del poeta i la seva obra, posicionant-nos sobre algunes de les vexatae quaestiones que planen sobre el corpus, com de la definició de la llengua de la tragèdia i de les varietats que la integren, i dels estudis determinats sobre la llengua d’Èsquil. Assumint Perses com al drama més antic i Suplicants com el més recent dels estudiats, i l’escaiença de mantenir dins l’estudi l’escena final de Set contra Tebes tot i els dubtes sobre la seva autoria (a l’igual que Prometeu encadenat dins del corpus de referència, junt amb la trilogia), ens proposem de verificar la tradicional qualificació de la llengua esquília com a particularment densa, primitiva i de la qual l’única característica lingüística remarcable és la riquesa i innovació lèxica, alhora que de definir per què és o no així. Forma el nucli del nostre treball l’anàlisi dels constituents de la sintaxi esquília: noms i adjectius, pronoms, casos i sintagmes preposicionals, verbs, formes no personals del verb, parataxi, i hipotaxi (capítols del III al IX). Provem d’esclarir l’origen i l’efecte en el drama sobretot d’aquells usos més peculiars o divergents de l’estàndard del grec clàssic, que podem considerar estilísticament marcats. Tanca cadascun un apartat on arrepleguem i donem coherència a les dades parant compte de llur distribució al corpus segons els tres paràmetres ja esmentats i de llur significació a la llengua del drama. Al capítol X concloem amb els principals resultats de la investigació: els trets sintàctics que caracteritzen les diferents seccions mètriques dels drames, la parla dels personatges i els modes de dicció segons la funció predominant a cada passatge, com expliquen les peculiaritats de les tragèdies individuals, i llur posició respecte de la resta del corpus esquili. És el tipus de passatge o modus loquendi el que determina sobretot la variació, més que no pas el metre o la persona loquens per si sols; la sintaxi realça els temes clau de Perses i Set contra Tebes i es plega a l’important paper del cor a Suplicants, i, alhora, evidencia la distància cronològica entre aquests tres drames i l’Orestíada o Prometeu encadenat, si bé la major ruptura es dona sobretot entre Perses i la resta. Al capítol XI es recull la bibliografia consultada: edicions, traduccions i comentaris, i fonts secundàries.