Explotación, usos y difusión de rocas ornamentales (marmora) entre la Antigüedad Tardía y la Alta Edad Media en la Mitad Norte de la Península Ibérica

Resumo

L’objectiu d’aquesta tesi es centra en el fenomen del marmor dins la franja nord de la Península Ibèrica entre els segles V i X dC. L’estudi pretén abordar-ho a través de tres eixos principals: teoria i mètode, l’anàlisi de les fonts textuals i de les fonts arqueològiques. En primer terme, es realitza una reflexió conceptual, teòrica i metodològica que sobre el tema. Tot seguit, es porta a terme un estudi historiogràfic que permeti recopilar el conjunt de fonts d’informació disponibles sobre el fenomen del marmor dins l’àmbit mediterrani post-romà. Finalment, s’elabora un catàleg de les peces arqueològiques disponibles i ubicades dins l’àmbit d’estudi analitzat. A partir de la informació recuperada en les fonts textuals i arqueològiques es planteja una reflexió històrica sobre l’explotació, l’ús i la difusió del marmor. Dins l’àmbit de l’explotació es conclou que l’extracció de roques decoratives es troba condicionada, al menys durant l’etapa visigoda, pel vincle d’aquests espais amb determinats focus o tallers d’activitat constructiva o escultòrica. La situació sembla tornar-se més incerta a partir del segle VIII, on les problemàtiques derivades de la datació de les peces i l’absència d’analítiques fiables, condiciona el coneixement del procés extractiu. Pel que fa al seu ús, durant l’etapa visigoda s’ha pogut corroborar una major predisposició en els elements arquitectònics, seguits de l’escultura litúrgica. Per contra, a partir del segle V sembla reduir-se l’escultura decorativa, funerària i els suports epigràfics. Es planteja, a més, una interpretació estètica i simbòlica del marmor condicionada pel vincle entre la qualitat material i la representació de la divinitat. En relació a la difusió d’aquests materials, la majoria de les roques decoratives amb informació fiable no tenen una extensió amplia dins les cronologies estudiades.