Breu anàlisi lingüística del cor d'Els perses

Resum

Ultra la ja sabuda distinció entre les parts líriques influïdes pel «dori» de la lírica coral i les recitades, més properes a l’àtic parlat, un breu estudi de la llengua del cor d’Els Perses d’Èsquil permet comprovar l’abast d’aquesta classificació i en quins trets lingüístics –fonètics, morfològics, sintàctics i lèxics– es basa la variació de la llengua poètica de la tragèdia. La llengua del cor és marcada, més que com a pròpia d’un dialecte aliè, com a conservadora, en alguns casos sent l’única que manté notables expressions pròpies de l’èpica (genitius en –οιο, datius en –εσσι, homerismes lèxics...), alhora que una major simplicitat sintàctica evidencia la prioritat del ritme a les parts cantades sobre l’estricta coherència gramatical. Si bé aquests trets predominen a les parts purament líriques, a les parts dialogades el trímetre permet al cor un alt grau de col·loquialismes que gairebé l’equipara amb els seus interlocutors. Confirmada la variació de la llengua del cor dins d’Els Perses, s’aprecia també una interessant tendència estilística a relacionar certs recursos lingüístics (tmesis, conjunció ἠδέ, genitius en –οιο...) amb camps semàntics cabdals a l’obra com el destí i el naufragi de l’expedició persa.